El Model Audiovisual Francès amb Xavier Lardoux

En un moment que les polítiques de l’audiovisual a Catalunya es troben en un procés de redefinició estratègica, és pertinent conèixer de prop aquells models de països veïns que constitueixen un exemple a nivell internacional. Per això, Productors Audiovisuals de Catalunya (PAC) ha organitzat, amb la col·laboració del Clúster, la sessió “El model audiovisual francès”, comptant amb la participació Xavier Lardoux, director de l’àrea de cinema del Centre National du Cinéma et de l’Image Animée (CNC), en diàleg amb Albert Serra, cineasta i actual president de PAC, que ha tingut lloc a l’Auditori de La Pedrera.

Lardoux ha centrat la seva intervenció en l’anàlisi detallada de les polítiques del cinema a França, amb mencions puntuals sobre l’àmbit televisiu i la resta del sector audiovisual. Un model, el del cinema francès, que, segons Serra, representa “l’últim gran bastió en la defensa de la diversitat de la cultura i contra l’embat del cinema comercial americà i la globalització.”

La garantia de la diversitat en el cinema és un dels eixos centrals de la política cultural francesa, ha afirmat Lardoux. “La construcció del model audiovisual francès, des de gairebé el seu naixement (als anys quaranta, després de la Segona Guerra Mundial), s’ha basat en la lluita contra la uniformització de l’oferta i la demagògia artística que sovint imposa la lògica del mercat. És a dir, les polítiques del cinema actuen com una mena de corrector del mercat.”, afirmava el ponent.

Si aquest model ha evolucionat amb aquests principis –matisava Lardoux– ha estat gràcies al fet que a França, ben aviat, es va crear una forta organització de cineastes i membres de la indústria audiovisual. “Això ha estat essencial. Sense visionaris com Jean Zay o André Malraux, o l’impuls de la Nouvelle Vague, entre d’altres, que advocaven pel compromís en la cultura i per l’organització dels seus agents més enllà de l’Estat i dels colors polítics, ara estaríem parlant d’una altra cosa.”

El resultat? La creació d’un organisme com el CNC, encarregat del finançament públic del cinema i l’audiovisual, sostenidor del festival de Cannes, exportador del cinema francès i europeu al món (a través d’UniFrance), que si bé depèn políticament del Ministeri de Cultura, és completament autònom pel que fa al seu pressupost. I aquest últim punt –l’autonomia pressupostària– és el que assegura, segons Lardoux, la continuïtat d’un model que a dia d’avui situa França com a segon exportador de cinema del món, el dota de la xarxa de sales de cinema més gran d’Europa (5.700 pantalles), de 200 milions d’espectadors l’any i d’una quota de cinema francès del 40%.

L’autonomia pressupostària descansa sobre un sistema de taxes que històricament s’ha implantat als suports de difusió (sales de cinema, TV, Internet…) a mesura que aquests evolucionaven. “El govern francès procura anticipar-se al creixement dels suports. Més val taxar-los de seguida, abans que siguin majoritaris. Si no, és més difícil.”

La primera taxa naixia el 1948 i afectava l’entrada de les sales de cinema (2,7% del preu), percentatge que es destinava a invertir en cinema francès i europeu, contrarestant, així, el desembarcament del cinema comercial americà a Europa. La segona taxa, el 1984, s’implantava a les cadenes –públiques o privades– de TV, amb l’objectiu, llavors, de corregir la competència que les televisions lliuraven a les sales de cinema. Una taxa que fa que, actualment, una cadena privada com Canal Plus destini el 12% del seus ingressos al finançament del cinema (entre 80 i 115 pel·lícules l’any). El 2000, eren les operadores d’Internet i telefonia les que assumien una taxa destinada a la inversió en cinema. I finalment, el 2016, es taxaven les plataformes de distribució de vídeo gratuït, finançades amb publicitat, com Youtube, Dailymotion, etc. “Ara, el nostre objectiu és aplicar una taxa a les xarxes, com Facebook i Twitter, que vaticinem que utilitzaran cada cop més el vídeo.”

Gràcies al sistema de taxació, doncs, el CNC compta amb un pressupost de 650 milions d’euros (350 per al cinema i 300 per a televisió) que no depèn dels criteris de cap Ministeri. Un pressupost que compta amb dues grans línies de despesa, en coherència amb les polítiques de diversitat cultural: les ajudes automàtiques (que premien l’èxit, afavorint les obres de gran consum) i les selectives (amb un caràcter netament artístic, encaminades a promoure les expressions més arriscades). “I perquè això funcioni cal dotar-se d’uns mecanismes de selecció el màxim de transparents.”, afirmava Lardoux. “Si no, no té cap sentit. A França aquests sistemes no són perfectes, però penso, com se sol dir, que són els menys dolents.”

Lardoux finalment ha presentat alguns dels seus cavalls de batalla com a director de l’àrea de cinema del CNC. L’un és consolidar els crèdits i les deduccions fiscals als rodatges i les produccions cinematogràfiques per frenar la deslocalització i competir amb altres països. “El Ministeri de Finances finalment ha entès que un euro deduït en el cinema té un efecte multiplicador (d’1 a 3) pel que fa a l’impacte econòmic.” L’altre és resoldre el problema de la difusió a França. “Patim un efecte d’embut. No hi ha prou canals de difusió per tantes produccions (700 pel·lícules per any).” Per últim, ha destacat la qüestió del cinema i l’educació. “Si, de ben petits, portem els nens al cinema, a través d’incentius a les escoles, no només els procurem un criteri audiovisual, tant necessari en el context actual, sinó que assegurem la formació d’un públic, del consumidor del futur.”