“Què podríem aplicar a Catalunya del sistema audiovisual danès?”, és la pregunta que alguns dels assistents es feien durant la sessió El model audiovisual danès que ha donat el tret de sortida a la Setmana del Talent Audiovisual, espai de trobada entre el nou talent emergent i la indústria audiovisual organitzada per Clúster del 28 de novembre a l’1 de desembre.

A banda d’inaugurar la Setmana, aquesta sessió s’inscriu en una línia d’activitats que el Clúster destina a analitzar els diferents models audiovisuals del món i que fins ara ja ha abordat el cas francès (llegeix la nota) i el nord-americà (llegeix la nota).

En aquest ocasió tocava Dinamarca, un país que a Catalunya sovint s’ha pres com a referent, i per això s’ha comptat amb una taula diversa i de nivell. David Matamoros, el representant a Espanya de la productora danesa Zentropa (fundada per Lars Von Trier) n’ha estat el moderador i hi han participat Madeleine Ekman (Zentropa Sweden), Martin Kofoed (Danish Film Institute), Petar Mitric (Universitat de Copenhagen) i Ton Lladó, economista català especialista en el model danès.

Fetes les presentacions, de seguida Ton Lladó ha posat les dades i els conceptes sobre la taula. “Tot i la semblança en la grandària del país i la quantitat de població, Dinamarca i Catalunya són molt diferents. Per començar, divergeixen en la concepció del paper de l’Estat: a Dinamarca és menys regulador i descansa molt més en un sistema col·laboratiu.” A més, fa anys que en l’esfera política del país escandinau s’aposta per l’audiovisual com a sector industrial estratègic, cosa que es reflecteix en la plurianualitat del finançament, en l’eficàcia de l’agència governamental que el gestiona: el Danish Film Institute, i el pressupost destinat al sector audiovisual (al voltant de 70 milions d’euros anuals).

Quant a això últim, Matamoros ha aprofitat per remarcar que els diners que Dinamarca destina anualment a l’audiovisual són els mateixos que els que hi destina l’estat espanyol. “Però amb una diferència: a Dinamarca només hi ha 5 milions d’habitants, mentre que Espanya supera els 40 milions. Quant a Catalunya, si ens fixem en el pressupost anual de l’ICEC, l’audiovisual disposa d’uns 15 milions per a uns 7 milions d’habitants.”

Més dades: segons l’Observatori Europeu de l’Audiovisual, Dinamarca és el primer país d’Europa en ajuts per càpita a la producció, difusió i promoció de l’audiovisual: uns 14 euros per habitant. A Espanya és d’uns 4 euros per habitant.

La clau del sistema danès és el Danish Film Institute (DFI), l’agència del Ministeri de Cultura que finança el sector. Ton Lladó ha destacat que aquesta institució dóna molta importància als criteris de selecció i que, a diferència de Catalunya i l’estat espanyol, els membres de les diferents comissions col·laboren estretament amb els directors i/o productors en cadascuna de les fases de l’elaboració dels projectes. “S’ha passat del sistema de punts al de comissions i ara no compten amb un sistema de quotes rígid. El seu plantejament es basa en: ‘diga’m quina pel·lícula vols fer i, a partir d’aquí, discutim el pressupost, sempre amb la voluntat que el projecte tiri endavant.” Un sistema, insistia Lladó, que descansa en la confiança i la col·laboració entre l’administració i les productores.

“Fins i tot a Lars von Trier li toca negociar sobre el contingut” -apuntava Madeleine Ekman- “i ho accepta perquè valora la importància que té.”. Al seu torn, Martin Kofoed, representant del DFI, ha confirmat la presentació de Lladó: “Contràriament al que se sol pensar, aquest sistema permet que, tot i que els millors professionals, durant alguna de les seves etapes, sovint marxin als Estats Units a la recerca de pressupostos més grans, a la llarga acabin tornant a Dinamarca cercant una major llibertat artística. Això és molt habitual”.

Kofoed, a més, a banda d’aportar algunes dades sobre la xifra de produccions i coproduccions en les diferents categories, ha presentat els reptes que afronta actualment el DFI, com són els programes que volen apropar l’audiovisual a l’àmbit infantil amb un objectiu formatiu o el procés de digitalització de la distribució (“Netflix és al 40% de les llars daneses”).

En aquest sentit, ha vaticinat que aviat tindran lleis que obliguin a les grans companyies com Netflix, HBO, Amazon, etc., a emetre i produir films danesos, perquè els efectes d’aquestes plataformes no s’han fet esperar a Dinamarca. La seva irrupció ha fet disminuir els recursos de les productores de cine quant a vendes i taquillatge. “Una subscripció a Netflix costa el mateix que una entrada al cinema.”, afegia Kofoed. Mentre que Madeleine Ekman ha remarcat que davant la disminució dels ingressos, en general, els equips de rodatge s’estan simplificant.

Tot i així, el cinema danès encara té un ampli seguiment dins del seu país si es compara amb altres regions o països. Amb una quota superior al 20% del total d’espectadors, supera de llarg la de Catalunya, que gira al voltant del 9%.

Tot plegat remet al fenomen de les sèries daneses, que estan assolint un gran èxit internacional. “Ara hi ha moltes productores que estan desviant-se cap a les sèries de televisió.”, apuntava Petar Mitric. “Veiem com els millors guionistes migren del cinema a les sèries de televisió, cosa que també fan els recursos públics, cada cop més atents a aquest fenomen.”

Pel que fa a la formació, Petar Mitric ha presentat el punt de vista de la Universitat de Copenhagen, posant l’accent en aquells esforços que l’acadèmia fa a Dinamarca per connectar els seus alumnes, investigadors i projectes amb la indústria audiovisual. “Amb el temps s’ha aconseguit que les empreses tractin els seus alumnes en pràctiques com a uns empleats més. Res de cafès i fotocòpies, els fan participar en tots els nivells de les produccions.”.

Amb el mateix objectiu, la universitat, segons Mitric, ha bastit xarxes de col·laboració amb festivals i entitats de l’audiovisual i organitza trobades entre investigadors i productores per intercanviar dades i perspectives sobre el sector. “Per nosaltres és molt important que tota la feina universitària sigui útil per al sector i viceversa: que la indústria audiovisual ajudi a millorar les nostres investigacions.”

Madeleine Ekman, representant de Zentropa a Suècia, ha dedicat la major part de la seva intervenció a remarcar la importància que les coproduccions tenen tant pel sistema danès com l’escandinau. “Actualment el pressupost d’un sol país no és suficient per tirar endavant una pel·lícula d’èxit: cal col·laborar, cal anar a Europa”. Per això, els bons directors, directores i productores són els qui, a banda d’explicar una bona història, són capaços de triangular bé el finançament amb els orígens dels actors, les localitzacions, l’equip tècnic i, fins i tot, les escenes, adaptant-se al pressupost i als països coproductors. “La flexibilitat és essencial perquè una pel·lícula tiri endavant.”

Preguntada per la situació de la dona dins la indústria, Ekman ha respost que encara hi ha un llarg camí per recórrer. Com a Catalunya, als centres de formació hi ha un alt percentatge de dones però dins indústria el percentatge de dones baixa dràsticament, sobretot pel que fa a la direcció i l’accés al finançament. “Potser es deu al fet que moltes dones carreguen amb la labor de criança dels fills durant un llarg període i han de deixar la direcció. Conec casos de dones molt talentoses que han tornat a dirigir passats els 50 anys.”, afirmava Ekman. “En canvi, la producció està tota plena de dones. No conec cap productor home i danès de gran nivell: totes són dones. Deu ser perquè tenim una major capacitat organitzativa.”.

En aquest sentit, Kofoed ha apuntat que actualment a Dinamarca hi ha un debat intens sobre el sistema de quotes per afavorir la igualtat de gènere en el sector. “De moment, sembla que l’opinió majoritària no creu que les quotes siguin la solució. Tot i així, encara s’estan buscant fórmules d’equilibri.”

Sobre el branding en l’audiovisual i particularment en el cinema, Madeleine Ekman ha admès que “encara no ho sabem fer, això d’encaixar marques en les nostres pel·lícules. Ho hem fet, però no som massa bons…”

En definitiva, una taula molt intensa que ha superat les dues hores de durada, entre presentacions i preguntes del públic, i que, un cop més, ens ajuda a pensar el nostre sector audiovisual amb els seus clars i obscurs.

Vols veure la sessió en streaming? Ho pots fer aquí => MODEL AUDIOVISUAL DANÈS

Enguany, el Dia Mundial de la Televisió a Catalunya ha debatut sobre l’èxit de les sèries de ficció, tant des del punt de vista de la narrativa com del model de negoci que les acompanya. La jornada, celebrada al TecnoCampus de Mataró, ha comptat amb la col·laboració del Clúster Audiovisual de Catalunya.

En la primera taula s’ha destacat que la proliferació de sèries i de plataformes digitals de difusió permet abordar noves temàtiques i atendre nous públics. Segons Jordi Carrión, crític televisiu i autor del llibre Teleshakespeare, es genera una “dispersió de les audiències en què en una mateixa casa, simultàniament, tres o quatre persones poden estar veient sèries diferents.” Eduard Cortés, director de Merlí, ha comparat l’oferta actual de sèries amb la d’una llibreria en què pots trobar de tot. Jordi Balló, crític televisiu a La Vanguardia i professor a la Universitat Pompeu Fabra, ha remarcat que la sèrie, com a gènere narratiu, és predominant: “La peculiaritat de les sèries és que expliquen, com cap altre producte, el món que ens envolta”. Candela Antón, la Berta a Merlí, i Jordi Carrión han coincidit en un tret característic de les sèries: la multiplicitat de trames paral·leles i de personatges, que Carrión ha comparat amb les que trobem en les novel·les de Balzac.

A la segona taula rodona s’ha advertit que actualment les diverses plataformes de distribució corren el risc de sucumbir davant d’una tendència monopolista de la distribució digital. En qualsevol cas, la qualitat dels continguts de les sèries obre oportunitats als nous guionistes i directors. Els participants han animat les noves promocions a aportar noves mirades i treballar amb rigor les històries que es volen explicar. En aquest a taula hi han participat Víctor Sala, promotor de Serielizados Fest; Judith Clares, professora de Ciències de la Informació i la Comunicació a la UOC; Jordi Roure, ex-cap de Dramàtics de TV3 i actual productor executiu de la sèrie diària Com si fos ahir; i Joan Foguet, director de Comunicació i Relació amb les Entitats Adherides de La Xarxa de Comunicació Local.