¿Què hi feien un productor (Tono Folguera – Lastor Media), una creadora (Neus Ballús – El Kinògraf), un distribuïdor/festival (Joan González – DocsBarcelona), un pensador (Jordi Balló – UPF), un crític danès (Tue Steen Müller – fundador EDN), un programador de televisió (Miquel Garcia – TV3) i una representant de l’administració (Blanca Piulats – ICEC), asseguts en una mateixa taula?

¿Per què s’han reunit en una taula rodona moderada per Paco Escribano (Minoria Absoluta) i acompanyats per més d’un centenar de persones, entre les quals una representació selecta d’agents del sector audiovisual? Convidats pel Clúster Audiovisual de Catalunya en el marc del DocsBarcelona 2017, hi han acudit per parlar de “La indústria documental a Catalunya”: l’evolució del sector d’ençà que va començar a desenvolupar-se a Catalunya i els diversos reptes que la indústria ha -i haurà- de confrontar, tant en el present com en el futur.

Al llarg de les últimes dècades, el documental ha aconseguit fer-se un lloc dins el camp de la cinematografia i bastir una audiència més fidel i més gran que mai. Un fet que, d’entrada, ha estat reconegut per tots els ponents. Però, mentre el documental és un gènere amb un prestigi creixent tant a Catalunya com a nivell internacional, la indústria que el produeix passa per un moment molt delicat pel que fa a la seva viabilitat econòmica. En aquest sentit, Tono Folguera (Lastor Media) ha estat contundent: “La indústria està en perill d’extinció a Catalunya. Cada cop hi ha més productors de documental que migren cap a al ficció per poder sobreviure. És una situació insostenible.”

Alguns dels ponents han apuntat que la principal causa d’aquesta situació és el fràgil model de finançament de la indústria, que bàsicament depèn de les televisions i de l’administració i que en els últims anys s’ha vist fortament afectat per les retallades. Una realitat que obliga a repensar la relació que la indústria té amb aquest organismes.

“La televisió pública, i TV3 a Catalunya, és un espai fonamental per als creadors emergents”, ha dit Neus Ballús (El Kinògraf). “Si perd aquest rol, la pèrdua serà molt gran.”. Al seu torn, Miquel Garcia (TV3) ha explicat que, dins de TV3, tot i que encara es destina un pressupost massa petit al documental, es treballa perquè el gènere guanyi més protagonisme, tenint en compte que “és un dels productes més rendibles: atrau força audiència i té un baix cost”.

Blanca Piulats, com a representant de l’administració, ha aclarit que enguany l’ICEC ha augmentat la seva partida per finançar documentals. Però tant ponents com assistents han expressat que, tot i les aparents millores, l’obtenció de finançament és encara massa complicada. “Si no tens el suport de TV3, obtenir una subvenció de l’ICEC es fa difícil. I el suport de TV3 ara no és fàcil d’obtenir. És un peix que es mossega la cua”, s’ha comentat des del públic.

A part de la relació amb les televisions i l’administració, “cal que la pròpia indústria es marqui els seus propis objectius”, ha afegit Joan González (DocsBarcelona). “El sector encara no ha elaborat mai una estratègia per desenvolupar la indústria del documental. I això és imprescindible.”. Idea que ha reforçat Jordi Balló (UPF): “Sense amistat, això no funciona. Cal construir un sentit de col·laboració.”.

Al seu torn, Tue Steen Müller, fundador de l’European Documentary Network (EDN), ha destacat que alguns dels fenòmens que ara s’observen a Catalunya fa temps que són una realitat a Dinamarca. Un dels exemples més clars és la transformació de l’estructura empresarial de les productores, que tendeixen a empetitir-se i a fragmentar-se.

Però hi ha força diferències. El suport de l’Estat danès a la indústria és comparativament més gran que el de Catalunya, la seva relació amb els mercats del seu voltant és molt més fluïda i la presència de les dones en el sector està molt més normalitzada. Neus Ballús ha advertit que “aquí, la desigualtat de gènere és encara enorme. Les dones són majoria en els programes d’estudi de l’audiovisual però una minoria dins la indústria.”